Cel de plom

El matí no em diu res d'ahir,
i espero un demà més benigne.
Plou i fa fred, i les causes injustes
s'amaguen sota un cel de plom.
Tombo carrers i no m'és nosa
de reüllar la passió que hi posen
les noies que es miren als aparadors,
i com mig riuen i se senten riques
de veure's escales amunt dels anys.
No m'arribaré fins a l'ofec periurbà
d'aquest exili meu, tan vexatori,
havent buidat les avingudes de pors.
Després, el teu record, a cada pas
i la cessió del cor, brusc cap a tu.
Que el temps vulgui a la fi tornar-me
paraules que serveixin per a l'oblit,
amb poc o molt de traça mentidera.