divendres, 17 de gener del 2020

L'olivera del Planet

S'ajau la tarda damunt l'olivera,
i ens mira cansada de ser indulgent,
d'haver de dir-nos, amb molta paciència,
que trepitgem castells de sorra,
que construïm somnis per sobre
d'un bocí de terra on un dia morirem.
Després vindrà el més profund:
Quan arribi la nit no projectarà
les ombres cauteloses, les figures
senzilles sobre els aparadors, gestos
que no s'amaguen, i les anades
i vingudes dels joves que voldrien
embriagar-se de futur i ser herois.
Els vells recullen la poca llum del dia
que es va fonent, i a les mans de cera,
plàcida, se'ls hi fon la neu. Tremolen
i llencen puntes de cigarreta al terra,
dures com un gel o com aquest sol
envidreït que fa un moment s'ha post.
Ja ho veus: un instant d'un capvespre.
Tot un món que aviat es dispersa.