Jardins de solitud

Una mica de terra fonda
i un sol de tarda que t'acarona,
a la manera del moviment
de la teva insòlita bellesa.
Tot d'una, per sempre aturada
en unes mans que es clivellen,
sense poder alçar-me cap a res
ni entendre quina raó m'extravia.
Ferit amb el teu batre d'ales,
no tinc casa ni lloc on habitar,
però quan arriba l'horabaixa
et busco pels jardins assolellats.