dijous, 3 de juliol de 2014

Cançó d'enyor

Respiro i em sento respirar,
miro i m'admiro perquè et tinc i no.
Mai no he estat gaire lluny
d'un dia ennuvolat,
i avui és un núvol sencer
el que em fa sentir com t'enyoro.
És una llàstima que no estiguis aquí
quan arranca aquesta pluja
tan fina, tan mansa,
en aquesta plaça sense horitzons
plena de llambordes lluents
i un sostre de plom fumós
que l'impregnen de malenconia.
Segueixo amb els ulls el poema
de les cames que caminen,
les cadències sensuals
que ara mateix m'alteren.
No sóc el decadent
que s'amaga darrera els ulls
d'una noia preciosa.
No tinc por de viure
i estimar a la vegada,
encara que visc en perill
buscant un aixopluc
a l'ampit de la teva mirada.
Sobrevisc a l'abraçada
de l'heura verda sense murs
que m'ofega els somnis,
veient com un regalim d'aigua,
al record, enllora els vidres.
Es fa fonda la tarda i estic trist,
cada cop més constret a ser vespre,
a retirar, fulla per fulla, els silencis
de la nit cada cop més espessa.

(a Joan Vinyoli en el seu centenari)


1 comentari:

Bonet ha dit...

Ben escrit. Per a mi, els textos d'en Vinyoli són un bon recer en dies complicats.