Respiro
i em sento respirar,
miro
i m'admiro perquè et tinc i no.
Mai
no he estat gaire lluny
d'un
dia ennuvolat,
i
avui és un núvol sencer
el que
em fa sentir com t'enyoro.
És
una llàstima que no estiguis aquí
quan
arranca aquesta pluja
tan
fina, tan mansa,
en
aquesta plaça sense horitzons
plena
de llambordes lluents
i
un sostre de plom fumós
que
l'impregnen de malenconia.
Segueixo
amb els ulls el poema
de
les cames que caminen,
les
cadències sensuals
que
ara mateix m'alteren.
No
sóc el decadent
que
s'amaga darrera els ulls
d'una
noia preciosa.
No
tinc por de viure
i
estimar a la vegada,
encara
que visc en perill
buscant
un aixopluc
a
l'ampit de la teva mirada.
Sobrevisc
a l'abraçada
de
l'heura verda sense murs
que
m'ofega els somnis,
veient
com un regalim d'aigua,
al
record, enllora els vidres.
Es
fa fonda la tarda i estic trist,
cada
cop més constret a ser vespre,
a
retirar, fulla per fulla, els silencis
de
la nit cada cop més espessa.
(a Joan Vinyoli en el seu centenari)
1 comentari:
Ben escrit. Per a mi, els textos d'en Vinyoli són un bon recer en dies complicats.
Publica un comentari a l'entrada