dijous, 29 d’agost del 2024

Comiat

Amor meu. No m'ensenyis el camí. No cal.
Et seguiré pel rastre de les blanques aurores
i t'evocaré, de lluny, amb veu de mar i de vent.
Vindré, quan s'estenguin les branques dels àlbers
per la llum vespral inexplicable de la primavera.
Però no em desperti a l'alba, com feies sempre,
per enyorar-te tantíssim a l'hora del capvespre.
Més junts del que ningú no sabrà mai,
ompliré la meva vida amb el teu silenci
avui que el matí ha clos els seus ulls.



dissabte, 24 d’agost del 2024

Tota una vida

He omplert tota una vida
compassada amb la teva,
si no t'hagués conegut
encara avui et buscaria.



divendres, 23 d’agost del 2024

Tant de temps

Preveient ja l'hivern
mirem els setembres
que hem passat junts:
una cinquantena llarga
de superàvits de blaus,
de matins vincladissos
i de despertars junts.

Isabel, 12-09-1952



dimecres, 21 d’agost del 2024

Noia

Només uns mots
callats de sobte.
Noia d'un símbol,
noia que vius
en els meus espais
inaprehensibles.
Tu, la que sempre
m'aculls i te m'enduus
a universos llunyans,
a platges verges.
Noia en qui crec.
Noia d'un somni.
Abraça'm, no
simbòlicament,
que l'esma freda
no encén fogueres.
Quin vell saber
voldria perdre
per retrobar-te!
El tomb dels anys,
l'empelt del seny
que va perdent-se,
marquen distàncies
del tot insalvables.
Que cremin!, lleials
al ritu ancestral
de saber encendre
corcats focs nous
(cadires, mànecs,
capçals de llits
d'estius llunyans).
Bufant les cendres,
te'm concedeixes
al cap dels anys
amb el do més alt
que puguis dar-me,
tu, la perenne.





dimarts, 20 d’agost del 2024

Vora mar

Cadaqués és, com t'ho diria?
una estesa de carrers lluminosos
i un sobtat gust de sal a la boca;
cales tancades on te m'hi adorms
i un fil platejat de lluna inquieta
que es vessa pel pont des Sortell.
Anem lents pels lentíssims dies
de sol i platja, net desfici solar
que crema el darrer sol de l'estiu.
Si ara te'm gires, potser riuràs;
i jo riuré de veure la filigrana lleu
del primer contrallum als teus ulls,
avui que el dia és clar, i transparent
tota mirada que se'ns arrapi al cos
com una heura de passió profusa.
Llisquem endins, fins l'última fruita
interna de carn, jardí clos de cabell
curt on mossego tèbia flor valvada,
vasta increïblement. El món  gira
i soc tornat a néixer, tot jo dins teu.
Em fa vergonya d'ésser tan procaç
quan te'm passeges pel pic dels ulls.
Sabràs guardar-me aquest secret?



Lluna plena d'agost

Tots els llums s'apaguen
dins del fosc de la nit
i ens convoquem a la cita
més i més cauts i lunars.
Tot és a punt. Aviat
l'esperit dúctil del foc
i de la llum tramuntarà
prodigiosament l'horitzó,
tot enllà de la claredat.
En un vol que fa sentit,
anem a perdre'ns
en els replans xafogosos,
imprevistos, de l'estiu.
Ara, veus, és el moment
que la brisa et bufa la cara
i els ulls se't fan més clars.
Quedem-nos aquí, quiets,
i quan la mitjanit s'exhali,
veurem una lluna plena
que anirà gronxant-se
en els espasmes del cor,
amb aquest joc etern
entre onades i roca nua.



diumenge, 18 d’agost del 2024

A l'Almadrava

A l'estiu vaig a una platja
on hi ha casetes i patins i algun
para-sol de molts colors.
No m'és nosa reüllar les noies
de pell blanca i molt rosses,
orenetes que baixen del nord
inacabablement nues del pit,
peuets que es retenen prudents
de no trepitjar l'escórpora
que s'amaga del darrer sol d'agost.
Al vespre vestiran mitjons i sabates
que les faran més dolces, i alguna
prendrà licors edènics amb glaçons,
amb els ulls blau-ensonyats,
o es rebolcarà sense cap pudor
en la convulsa càlida sorra de la nit.
Xorrat el tresmall, me n'entorno
amb algun llobarro i unes orades;
gust de mar, congrés de tota delícia
que se'n va endins de nosaltres
quan bufa l'oratjol i seiem per sopar.



dissabte, 17 d’agost del 2024

Un tomb pels Solans

Sortim pel Pont Gran, a la confluència
de dos rius lliurats a l'esperança, i en cap d'ells
no hi veiem un rastre d'aigua que pugui
redimir la set dramàtica de la terra reblosa.
Un rengle de pollancres presenten armes,
drets, amb els peus en els tolls de fang eixut.
El tambor del sol bat lluny i alt, tan vehement,
i un moixó estarrufat s'amaga entre l'herba
hirsuta del marge. La vinya del Pla del Xorrac
compleix aquest deure poètic de no donar-se
per vençuda, tot i que els sarments exultin
de dolor i els pàmpols de coure setinat
donin una ombra minsa al raïm que madura.
Al camí dels Cargols i al del Lluc, els carreus
de les marjades altes, que el bosc ha engolit,
prenen l'alçada, com si diguéssim, d'un gegant
rabassut i tres quintars de pes. No en sabem res,
de l'esforç titànic d'aquells vells rabassaires
obstinats que de les pedres en treien pans.
Tenim un imprecís record injectat al cor
del vast oblit. Tot era descarnada carència.
Als Rogerals ve el més profund: les coves
d'argiles rogenques i penombra gelatinosa,
la projecció de les formes que la paciència
incansable de l'aigua i del vent que no cessa,
ha anat modelant sense pausa ni pressa.
S'obre l'ull clar del migdia, i el Nas d'en
Quiuma ens mira cansat d'ésser indulgent
amb qui s'adreça al Mas dels Rabossins.
El Guixar ens espera, i més enllà el mirador
del Coll dels Solans que ens treurà l'alè,
un balç feréstec que ens isola del món.
Els ocells de la llum ens deixen als ulls
un subtil tremolor d'ingravitat. Cal perdre l'ànima
d'arbust i agafar un sentiment transitori
d'eternitat, amb la por de no saber a temps
si volem ser aire o llum o foc. Tot és possible
quan es respira un horitzó del tot inabastable.
Anem tornant pel camí ral i anem retrobant
les vinyes que riuen de veure'ns, com amagant
el raïm endolcit que aviat serà most i ferment.
Abans d'arribar, encara voregem el Toll de la
Palanca, d'aigua estantissa, impenetrable
a les ombres precipitades rasa avall. Costa
amunt, tot és més persuasiu, prim i translúcid.
Quan siguem a Manhattan, anirem al celler
on calla el temps i els barrils i les botes
ensofrades maduren lentes els aromes forts.
I més que mai, quan vindrà la nit, tastarem
la felicitat de compartir aquell glop de vi
que ens farà saber que tot està bé, que res
ens treurà el delit de gustar els dies que vindran
.

Foto by @alèdedrac



divendres, 16 d’agost del 2024

Matinada

Anava tombant de matinada
per la terra ploguda, caminant
de presa, tal com es camina
quan algú t'espera, tot i saber
que el temps et sobra i a mi
no m'esperava ningú. Tombava
per les marjades a punta de dia,
no pensant en res, sinó en tu.
Potser nodria passions vanes
que no menen enlloc, ebri
d'enyor o d'un subtil alcohol
que vas donar-me a tastar
al vell temps que anàvem junts,
rosa d'un mite, cessió de la llum
tan oportunament decantada
en un meu racó de certitud.
L'envol va dur-me encara a ser
tres hores lluny, mentre pensava
en no res gairebé, en el frec
de l'aire massa fresc a la cara,
en la incipient claror de l'albada,
i a caminar de pressa, amb passió
sobrevinguda. També en tu.



dijous, 15 d’agost del 2024

Lluny

Si t'he de ser franc, fujo
d'escriure cap record teu
ara que et sé lluny d'aquí
,
a les terres redemptores
del sol de la mitjanit.
Més franc et diré
que embruto papers
amb tossuda enyorança,
i els ratllo i els llenço
havent cremat els signes
que m'entelen els ulls
d'una humiliada febre.
Veig com s'emparra un cos
pel bolc d'un camí fondo,
buit de seny, ulls inquiets
dins de nits estranyes.
Quan el foc se'm dispersi,
voldré tornar a escriure
mots de dura absència
que diguin quant t'enyoro.





dimecres, 14 d’agost del 2024

Pluja

Ara que l'aire és prim i net
i fa olor de roba estesa,
una màgia vol enlluernar-te
amb parterres color cirera
i un dòcil gust de terra
ploguda de fa un instant.
Un pensament exultant
em ve del moment aquest:
te'm gires i vull saber, amor,
quin és el gust del teu bes.



Eixida

No t'esveris si veus a fora
uns garrofers dramàtics
menjats pel rovell del temps.
¿Qui no l'haurà invocat,
una sortida digna dels túnels
que no menen enlloc?
Et van parlar de finestrals
oberts a la llum tremolosa
del matí acabat de néixer,
no d'esvorancs i pendissos
abocats a la febre de l'estiu.



Vol d'estrelles

Escodrinyar la fondària
també deu voler dir això:
trobar dins nostre un racó
de certitud, algun sentit ferm
que ens tregui el desassossec
i ens digui que el món gira,
més enllà de la crosta de pols
o d'un vol d'estrelles. Fluència
de dies i nits que se succeeixen.



dilluns, 12 d’agost del 2024

Furtiu

Ens asseurem aquí, tot el dia,
i prendrem un gelat de molts pisos
sense mirar si algú ens mira.
Cap al tard, s'escamparà, furtiva,
una llum de color groc humil
sobre el pont que travessa la nit,
missatgera pura d'aquest dia
que s'exhalaven aires tebis d'or.




dimarts, 6 d’agost del 2024

Indrets

I aquells indrets que sé
que me'n puc recordar,
¿me n'he de recordar
ara que no hi tornarem?
Tossuda enyorança
de les imatges d'ahir,
sortint del seu embull
cap al sol enlluernador.
I tanta, mira, passió
per on ens hem perdut,
il·lusió que tallava profusa
blau i temps i món.
¿Què hem de fer sinó creure
que ens ha estat prou?
I tanmateix, que sí, que tot
omplia la feliç ventura
de tenir-nos davant dels ulls.



dilluns, 5 d’agost del 2024

El vol de l'oreneta

Obra del sol instant, aquest fugaç
quiliedre diamantí: la llum
sobre el teu cap llarg de cabells,
i la pell mig de sol, mig de lluna.
Un lloc, una talaia vastíssima
que ens estimem de sempre.
Replans xafogosos dels migdies
i lluentors de sal als capvespres.
El teu cos ha pujat fins aquí
per sendes que s'enfilen a l'aurora.
Vull que em duguis avall. En un vol
ple de prodigioses tardes d'agost,
vull que m'ensenyis els indrets
que tens a la memòria, i em contis
com has anat naixent a la bellesa
dels somnis edènics. Desfici
de mans embullades pels recers
inaccessibles de la teva natura.
Mena'm als gorgs cristal·lins on
vas aprendre a nedar, a les balmes
que s'irisen de febre d'unes aigües
on tu t'has capbussat. Cerquem
la màgia de quan aprenies a volar,
corpuscles d'instint teu per mantenir
les ales esteses al vent i a la llum
que mai no podrà abastar la teva
closa i total natura femenina.





diumenge, 4 d’agost del 2024

Agostejar

Es va allargant la processó
de dies que l'estiu ha deixatat
i jo me'ls bec amb un bri de palla.
Febril, començo a marejar-me
doblat el cap lluent de suada,
quan un ocell de crit més ronc
s'exalta i reverbera un nou vigor
d'escates d'àrida llum groga.
Vaig a favor de la fred, doncs,
ja que la canícula que agosteja
el raïm i el most no fermentat
no m'ha convençut mai. Ajusta
més fosques les cortines, i cull
del gerro la flor que es marceix,
frustat l'anhel d'ésser flor gerda.
El món pren forma d'absència,
i enfora, bat el tambor del sol
quan s'exhala l'aire groc llimona.
Foc únic que mostra un garbuix
de fullatges rere la feixa ampla,
l'ardor que va cremant els dies
i que ens dona un goig l'efímer.
El vespre no ens dirà res d'avui,
ja no tenim cap traça de memòria
que pugui obrir el record d'una vida.



dissabte, 3 d’agost del 2024

Fum

Cruix la tarda. El trenc, el temps...
Traspuen sorollets que s'ennueguen.
Tota la casa malfrisa. Corprèn
i esgarrifa la cisterna del silenci.
L'oblit mossega fins al moll de l'os
mentre se'ns va corcant, silent,
la porta que volem clausurada.
Som joves i insensats. Som joves
i anem de fred en fred per la vida
en un vol vacil·lant i d'abandó;
i torna, veus, aquell mal moment
que ens fa callar, perduda l'esma.
No sentim cap pietat pels silencis
passats, i tenim pors dels altres
que ens distreuen de les nostres.
Serà just això que ja sabíem
i se'ns va gravar com un símbol:
El fum aguanta les cases.



divendres, 2 d’agost del 2024

El bosc

Recorda. Un bosc
i un tall de camí fondo
que s'aboca a la riera.
Terra i vida obscura,
l'aranya oscil·lant
i un projecte de llum
que s'esmuny dúctil
pel brancatge retort.
I ella, l'heura profussa,
voltant el brocal del pou,
guardant-te les pors,
la profunda basarda.
L'esbarzer a frec teu,
furtiu, o l'infecte rovell
d'un solatge espès
de vides passades,
confiances traïdes,
secrets que algun dia
van reïnar sofre.




dijous, 1 d’agost del 2024

Somni d'estiu

La nit mai és eterna.
Sempre hi ha algú que vetlla
la calidesa dels cors
en un paisatge d'estrelles.
Deixa'm que t'ho expliqui:
aquí, una finestra il·luminada,
allà, una porta oberta,
la lluna serena, abstreta.
Sempre hi ha un somni
que al matí ens desperta.
Ganes de l'aixopluc
dolçament satinat
de la flor vermella.
Un cor generós,
una mà estesa.



dimecres, 31 de juliol del 2024

Flama

¿En direm, doncs, bellesa
d'aquesta llum parisina?
¿Per què adular aquest groc
intens de les Tulleries
o l'estantís fluir del Sena?
Si de cas, hi entraríem
amb un cavall carolingi
només per la pura passió
d'ésser indulgents
amb nosaltres mateixos,
no com aquell sàtrapa
que va incendiar Roma,
sinó que, sense lira,
aniríem escampant fulls
arrencats dels llibres
de Molière, La Fontaine
o del Charles Baudelaire
que tan ens estimem.
Espera-m'hi. Confia
que a l'hora seré al lloc
on ens hem convocat,
només per la passió
de tornar-nos a veure.



dilluns, 29 de juliol del 2024

A primera hora

Sé que existeixes,
i sé que a primera hora
la llum és més prima
i clara, ara que t'espero.
Al Mercadal, on m'estic,
el rou de la nit ha deixat
tolls de felicitat menuda,
escampada i enyoradissa,
per damunt les llambordes.
Tinc tots els sentits lligats
en aquell racó de la plaça
on et veuré aparèixer.
Llavors, acordada l'hora,
sabré que existeixes,
i que glopades de llum
ens passejaran un desfici
del tot incomprensible
per les hores futures.



dimarts, 16 de juliol del 2024

A través dels teus ulls

He vist la immensitat
a través dels teus ulls,
oberts a les lluïssors
que esclataven al matí.
Tens, fins allà on vulguis,
algú que fa camí amb tu
sense pors excessives.
Lluny del vent remorós
entre els saücs i til·lers,
cap alba ja no és nova
ni cap rosa innocent.
Molt abans d'enyorar-te,
isard d'altes carenes,
sol ponent tan excessiu,
volaré cap a l'horitzó blavís
on neixen les aurores.
Però els ocells tenen ales,
i jo tan sols em sostinc
entre branques fullades.
en la quietud de la nit.



dissabte, 13 de juliol del 2024

Prop dels cinquanta

Les recances són les gotes greus
que llisquen lentes pel finestral,
aquesta tarda que la pluja bat
les altes solituds irreductibles.
Del no passat, del no volgut,
de les coses deixades a mig fer,
què podré fer-ne sinó l'assumpció
d'una manera silent d'estimar-te.
Viurem en cases allunyades, joves
més que nosaltres, amb replans
oberts als pendissos d'oliveres,
sota una llum que es rebolca sorda
al reclam de les garrigues eixorques.
Hi haurà tan poc demà en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat,
exhaurits tots els mites de joventut.
Però és viu encara el somni d'ésser ric
quan esclaten sincers els teus anys
i mostren com el temps se m'atura.
I ara, que ets a prop dels cinquanta,
no m'és nosa reüllar com floreixes
i se'm concedeix veure't l'harmonia
d'una felicitat que t'és prou amiga,
amb aquesta dolça cessió de la llum
que et cau de biaix damunt del rostre,
extàtica, i et fa increïblement bonica.




divendres, 28 de juny del 2024

Dolomiti

S'adorm un tel de boira
en el repòs del migdia
com una solitud immensa
que voldria despullar-se
damunt la blanca nuesa.
Sospira suau el vent
als contraforts ferrenys
del rocam inaccessible
on l'anhel hi cimeja.
Si la tempesta
no hagués estat tan forta
i rost el camí del cim,
¿podria ser tan bella
la pau, la mirada infinita?
Al lluny parpelleja l'estel,
i a l'hora del capvespre,
el teu record fet cançó,
un vent me l'ha portat per
tota companyia.


 


dilluns, 24 de juny del 2024

Al Vèneto

No veig pollancres tremolosos, a la riba,
ni un dolç vinclar de noia, prop del pont;
sols tres estels que naveguen al vespre
i una cançó de plata quan la lluna surt.
La meva amiga és al Vèneto, a redós
de les muntanyes blanques de port altiu,
buscant la pau, aquella font tan clara
que li remoreja paraules al jove rierol.
Voldria saber de què parlen, sota un núvol;
en el repòs del migdia, quines paraules
s'ajacen en el somni càlid del seu pit.



divendres, 24 de maig del 2024

Vint-i-vuit

Jo parlo baix amb mi,
davant l'espessa boira
que em confon. Què som?
Què no daria per una espurna
de llum als teus ulls.
Agafa'm la mà i no tinguis por.
Mirarem d'acostumar-nos
a la fragilitat de la nit.



dimarts, 23 d’abril del 2024

Sant Jordi 2024

 


dimecres, 14 de febrer del 2024

Poema inacabat (Variacions sobre G. Ferrater)

Faig versos dient que no escric certituds,
sinó quimeres, però veus que et parlen a tu,
que un vers que no sap a qui parla sembla
aquell que de cap es llança a una piscina
que han buidat o que invoca l'eternitat.
No puc estrenar un amor correspost
-la nua humanitat que es descobreix,
esmaperdut, en el goig d'un altre cos-.
Aquesta hipèrbole, que ve a estalviar-me
remordiments de lletraferit, em serveix
per encetar un llarg circumloqui sense
cap pretensió seriosa de que tu m'entenguis
ni de que m'entengui jo. Potser sigui la rauxa
d'una primavera que ja s'acosta i ens mostra
una incipient eufòria tan vivament desitjada.
Començo per dir que soc novell i alhora vell
en l'art de fer versos. Els poetes principiants
encara no han viscut el trauma del vi anyenc
que el temps esbrava, i és del tot vomitiu.
Mentiria si volgués donar un gust de glòria
a la meva rima, i m'estalviaria remordiments.
Vejam si encarrilo la història que et vull contar.
Te la dedico tota a tu, i el primer que et dic és
que miraré que el mot i el vers no se'm pensin
que tenen dret a una vida d'exuberància
lluny de la meva vigilància. Serà el teu tema,
justament, i miraré on posar la ratlla fina
que no puc traspassar. El primer que et dic
és com n'estic de consternat d'haver deixat
que passés mitja vida sense haver-te escrit.
La raó és simplement allò que vius la vida
al dia i un no s'adona que els dies passen
i sembla que res no canviï. Però ara veig
que tot muda. Serà idiota dir-ho, però sento
que ja no podria deixar d'escriure't cada dia
(ja fa un cert temps que no deixo que el meu
pensament, moix, s'allunyi gaire de tu, i penso
que ja és hora que et digui com m'ha agafat
la dèria, amb aquesta eficàcia possessiva,
incube, que fa virtut de la inquietant poesia).
Cert que ara ja no em cal vetllar de no dir
disbarats, res no em compromet més enllà
del que tu, cauta, vulguis entendre, ja saps
que m'exalta vivament una escata de llum
que t'espurnegi als ulls, i res no hi puc fer.
Els sentits van primer, i el sentiment pur
que se'n desprèn no m'enterboleix la ment
quan diu que de l'encant dels meus vint anys
se n'ha fet cendra, i ja em veig més la pell
que la carn. El meu temps era quan tu
aprenies a viure, i això em dona el trauma,
que a tots ens guarda, de saber-me amunt
per l'escala dels anys, cosa del tot certa.
Sigui com sigui, et dic que no estic trist
quan escric, sinó que ric, ja que, vers a vers,
vaig traient un heroi prou convincent de dins
d'un barret tan alt com el campanar vallenc.
Jo, com tot altre carpanta, voldria subornar
la teva joventut, però desdenyo aquest recurs
per indecent i poc realista. Tu prou entens
que és de segon ordre la part de la vida
que t'expliqui, i tampoc no vull ser ofenós
ni omplir-te el cap de les moltes cabòries
que em fan del magí un embull de troques
(als lúbrics d'ànimes no els diguis gràcies
si et grapegen la teva. Fuig, que el teu rebuig
s'ajaci en el seu desig, i el vici del pocapena).
Prou et deuré, si vas entenent que és art llarg
fer-se un poc decent, i decent vol dir solitari.
A la vida autèntica, doncs, fora d'aquest tort
de circumloqui, no em seràs noia esquerpa,
i sí amiga comprensiva d'una debilitat meva:
que és pensar-te tot el dia. Cap engranatge
no sincronitzarà l'hora de les nostres vides,
no hi pateixis encara que tingui el seny a dida.
T'he confessat que em dec a una disciplina
ascètica, i l'únic que no em dol és haver vist
com sortia el sol quan uns reactors corcaven
aquell cel rogenc de l'alba, i tu també hi eres.
Tu jutja, i no t'empesquis una excusa per dir
que no és cert tot el que aquí escric. Val a dir
que mai no hem barrejat albades amb desig:
aleshores només pensàvem en cels blaus
que despuntessin a l'hora justa, quan volíem
despistar la penombra que corria cansada
sota d'un esquifit núvol pintat de blau tinyós.
Però vam acabar convenint categòricament
que les granotes blaves no ens donaven
el nostre blau preferit, i tornàvem cap a casa
guardant aquella imatge pels dies de després.
També és cert que d'aquells matins vermells,
m'ha quedat l'enyor del sol als teus cabells.
Uns quants batecs del cor, una lleu ondulació
a les aigües fosques i profundes de l'instint,
i ja tens, perduda l'esma, al teu fatu animaló
lligat als teus peus com un natzaret ximple.
El meu heroi, ara som-hi per fi, és el que ara
és capaç d'escriure't poesia: la més digna,
clara, sincera i expressiva poesia que pugui
escriure. Que quedi gravada per tot l'Olimp
la veu d'Eros, o la meva més gran ruqueria:
sé com puc mentir-me una falòrnia creïble.
Desarrelat, entre dubtes i marrades, sovint
m'he preguntat si les ficcions -i jo en visc!- fan
esclava la ment, o són els seus clars camins.
(Faig un incís per recordar-te que vam quedar
d'anar als Mallols a menjar fesols i botifarra).
Ja vam ser-hi fa poques setmanes, i amb tu
m'hi acompanyava un estol de Montserrats
que m'ensenyaven felices l'oblit dels cossos,
els pesos i les mesures. Cal que les noies
mostrin sense pudor ni repòs tota l'alegria:
prou n'han tingut amb la guerra dels cadells
i els homes i la sorra que els llimava les galtes,
un passat estiu, amb tota la carn desclovada,
ajagudes al voraviu de la platja llarga de Salou,
una ratlla de nuesa estesa a la Costa daurada.
Tants d'amors, doncs, i ni un sol cos a la vora
que em faci menys esquiu el viure quan la fulla
verdeja entre l'estanyol i el jonc de la riba.
Però tornem al meu heroi, aquell que te'n faig
una hagiografia abstracta (sempre he pensat
que una vocació de sant -d'aquells que mai
no han tastat pit i cuixa- et podrien obrir
qui sap quines placentoses portes amatòries).
Però no soc gens amant del martiri gratuït
i sí d'altres cossos, sobretot, m'han encantat
de sempre els cossos abrinats de les noies,
qualitat que m'admira tant com la turgència
d'uns pits vestals. Per això mateix em veig
com un heroi sense aureola que sovint tria
la que no es compromet, o la que no pensa
en signar feixucs contractes per a tota la vida.
A tu, que sempre m'aculls amb indulgència,
i atònita ja has complert els teus cinc-cents
setanta-sis mesos, et diria que no se't noten
els anys quan et veig i se t'estenen les ales
del somriure. És per això que m'agrades, i és
un luxe saber-te i pensar-te amiga tan propera.
No et creguis que faig poesia o una al·legoria,
tan sols poso uns tocs suggestius de color
als curs de la narració, per no avorrir-te.
L'altra dia, anàvem cap a la Plana i una eruga
ferrissa reptava a ple camp per les vies.
Un comboi estrident i inacabable tremolava
i feia tremolar l'aire prim del matí. Ja sabíem
que no hi havia pont i vam anar a creuar
les vies, i no cal dir l'angúnia que ens feia
veure'ns atrapats per l'alè greixós d'un altre
tren que s'acostava. Va poder més l'excitació
del moment i la cadència de les nostres cames,
empeses pels batecs dels nostres cors 
a través de la penombra que passava vies.
Ja que hi estic posat, et recordaré els dies
no tan llunyans -hiperrealistes- que corríem
per camins fondos salvant rieres, esvorancs,
desguassos a l'hora que xisclava el primer sol,
éssers matinals que amb la mirada avaràvem
temps i món, un batec conciliat mudat de cor.
Aleshores, un altre blau cobria el cel. Teníem
als nostres peus la mar daurada i somniàvem
capvespres encesos i peixos d'ulls febrosos.
Ens guiava un tenaç propòsit d'omplir d'imatges
límpides totes les hores, que és tota la vida.
Quan tornàvem per camins torts cap a la ciutat
a les autopistes del llostre s'apagaven mil llumets,
pertot hi bategava un principi i tot semblava quiet.
Encara brunz fora aquell olor de maig que ens seduïa.
Torno al meu present que es fet de retalls
que venen del passat, d'olors que em sedueixen,
encara, i aquelles poques noies de folla dolçor
que dic meves, com un fruit al meu abast.
Se'n van, diuen adeu, i no tornen, i sé que no
tornaran i no les espero. Tu sola omplies
les terrasses de la llum, les tardes llargues
que sortíem a córrer i els eucaliptus exsudaven
l'aroma que ens amarava els sentits, un cant
polifònic de rics aromes. Aleshores posseíem
la fe en nosaltres, i rèiem, i reia la vida feta
de petites coses, en un garbuix d'estiu ajaguts
a la pinassa, bevent la llum que s'anava morint.
Tallàvem blau i món i temps, llargament teu,
tornats a néixer.
                            Però ja no trenca en mi el teu dia.


Tornada:

No vindrà la conclusió a tanta dispersió vana,
i aquest embolic de marrades tan procaces,
-tornem-hi amb les procacitats-, no para enlloc.
Tanta digressió, te l'esperaves? La divagació
avança i sembla que poc t'he parlat de l'heroïna.
Revertiré la situació per un principi de justícia.
Et parlaré, no de l'heroïna ben bé, però de com
ha anat colonitzant fins la darrera cèl·lula
d'aquesta pobra criatura, talment un virus
imperiós dels que ara ens han fet tan fràgils.
Ja sabem, doncs, que tota tu ets dintre meu,
i això vol dir que tot jo et pertanyo sense remei.
Un atac sobtat, o un verí que t'entra a poc a poc,
i bats les ales nerviós i quedes del tot retut.
Tampoc hi ha motius per ser massa perversos
i fer versos privats de consistència moral.
Com podria després muntar un conte sobre
dones decoroses? Qui conta, no sempre promet
de donar res millor que un dubte, perduda la
llibertat de fabular certituds. Si un dia en tinc,
hauré perdut la llibertat de renunciar-hi i és
a ser lliure que em vull hàbil i transgressor.
El fil estiro per descobrir fins on arribo, abans
que la troca s'emboliqui, i torno a la història.
Eres davant, com et dic, les mans als genolls
i el sol pentinant-te els rulls color atzabeja
que et queien per la cara com verge bruna.
Teníem croissants amb xocolata i un cafè
a la taula, i alguns pardals a la capta d'una
molla que tu els llancessis. Així és com tot
pot començar: a poc a poc anaves arrencant,
sense ni tan sols sospitar-ho, les crostes
d'altres noies que he estimat (tu saps prou bé
que les fembres amicals de sempre m'han
entusiasmat) i ja fa temps que no puc saber
res d'elles: totes han triat un marit arreglat
(i si no, s'han firat un mariner, un aviador o un
chihuahua, i viuen una als núvols i una altra
a la Cotxinxina) i la cadellada que els ha crescut
allarguen les mans per demanar la cosa més
fràgil que els nodreix: a partir d'ara, maternals,
a trenc dels quarantes, hauran de partir-se
l'esma en un cercle tancat de parents i llinatges
que reclama el cos de les unes i de les altres.
Veus, tot això ve d'assumir que la natura està
per mi i em vol de pescador d'imatges, sense
cap peix al cove ni un mal alcohol a les venes.
Tot el diner que he invertit està amortitzat
i evadit sense comprometre el gust dels marits.
He conegut un cert gust possible i no en parlaré
(no es tracta de gustos: el mot aquí el dona
la precaució, que elles volen sempre qualitat,
garantida la uniformitat, i el seny vol discreció).
Mantenir a ratlla una certa coherència, sí puc.
Voldria fer curt i no me'n surto. Tot em fuig.
Tot gira entre la imaginació, que m'agrumolla
un biaix únic de tota experiència, i la fantasia
que sovint se'm dispersa i m'empeny a pintar
imatges poc certes del que jo voldria creïble.
Ja veus com de complicada es la ximpleria
lírica quan va fugint el sentit de les coses.
A mi em fuig el d'aquest poema quan veig
fugir aquella qui estimo, però què vols fer-hi?
Gràcies, sí, també els meus versos poden dir
quan ens vam conèixer i no se m'embarbussen.
Ells, de bon tros, no saben per on els faré anar,
però saber que de tu i de mi parlen no és poc.
La veritat és que hi ha racons encalmats
dins d'una memòria selectiva, i la mà frisosa,
impacientment, els voldria transcriure abans
no se'm deixatessin o s'esvanissin en fum.
Sempre l'imaginar neix així: de sobte se'ns qualla
un pacte d'ombres separades. No em costa de veure
que el nus és un garbuix de propòsits irreals
i de vides viscudes: la que recordo i m'enyoro,
les que en tu miro, i les que et conto i que són
les que conec menys. Totes van omplint fulls
en blanc. Potser em ganyotejarà el poema,
altre cop, a la meva esquena, o voldrà coquí
que em vegis plorar, cocodrilot tot penedit.


Continuar el conte voldria, o fer via cap a alguna
conclusió. També el conte pot fer-se vell,
com un home, abans no posar a lloc el seny.
Què en té la culpa? La llum aquella tan blava
i els teus ulls que s'arrauleixen lluny de mi.
Quin greu que em sap, sobretot ara que el passatge
que m'esperava, s'hauria llançat, amb quin gust,
a explicar fins on m'ha portat l'amistançament
de les rimes immorals amb el cul de la lluna
que he espiat tants cops. Però ella sempre
se n'ha burlat i no he sabut mai per on em sortiria.
La conclusió és que per fi he entès que és el mite,
qui m'empeny a fabular tantes històries risibles
(El mite me l'ha fet entendre la Jarell quan explica
que, del Gabriel, li molestava sobretot no ser
una dona real, en lloc d'una vaga imaginació 
inaprehensible que viu tan sols dins la poesia,
o en la prodigiosa ment d'un home ple d'incertitud)
I tot ve de voler venjar-me amb els mots
del Minotaure, que un mal dia s'endugué
amb la barca de Caront l'únic amor possible
que he conegut, i que era pur com l'albada
acabada de néixer. Aquell dia també vaig perdre
les ganes de viure;
 anys per l'Enlloc buscant,
per aquí i per allà, un altre cos que em donés vida,
passejant sol per carrers inhòspits que un dia
van ser una llar i ara només són difuminades
ombres del passat, buides d'una fe pel demà.
Per a mi l'hora dolenta, confitura de taronges
amargues al matí i cafè esbravat que just
m'escalfa. Però el cos tremola sense fred
i acusa la meva feblesa, les mans es tanquen,
el fred guanya als dits, tota la sang del món
circula lenta obrint una esquerda als meus anys.
No em parlem més. Continuo en un somni irreal,
però tot em fa sentit, només sentit, i tot és
tal com t'ho he dit i no penso que em menteixo.
Bé, ja comprens que jo comprenc que n'he fet
un gra massa de contar tanta ruqueria, però,
t'ho puc dir, que per sota de la banal poesia
hi neda un fons de consubstancials veritats.
S'ha dit més del que caldria, més del que s'ha fet.
Sembla doncs que callo a punt, abans d'entrar
en un mal embús. Ja es pot apagar la candela
que he mirat de mantenir encesa per a una
llarga processó de versos xafarders, de mots
fets per compondre imatges netes de les coses
que em són objectes d'afectes i divagacions.
Què sé jo si aquest enfilall de poema que t'escric
fa molta patxoca o t'és només pura distracció.
El final el deixo a l'aire, posa-li tu el colofó.









dijous, 8 de febrer del 2024

Simbolisme

Ahir vaig fer un poema
que t'envio de seguida
perquè tinguis la colecció,
com si fos l'àlbum Nestlé.
Transcric "Dues llimones",
i no és de les llimones que
et volia parlar -o potser sí-.
Al costat hi tens una foto
que em va caure a les mans
casualment, t'ho pots creure,
i l'hi trobo l'exactitud plàstica
que mereix l'exuberància
de textures i simbolisme.
Aquesta és la paraula clau:
simbolisme. No tant el fruit
que decanta una branca
molt convincent i real, sinó
la figura que se'm representa
com un ventall de possibles
realitats que em confonen.
Però veus que és el de sempre,
no sé com dir-t'ho, t'exposo
les fantasies i, tot seguit,
me'n penedeixo. Ja em conec.
Tu vius només en el somni, i és
en el somni que em vull despert.



dimecres, 7 de febrer del 2024

Dues llimones

Febrer benigne. Soc amic
d'aquest sol d'hivern que em disposa
les imatges per recrear l'harmonia.
Mira: dues llimones molt verdes
posades a l'aparador del desig.
Perquè ara es mullen de sol
i es veuen alliberades de tota tirania,
puc considerar sense dubte ni pressa
la mètrica i la textura de la seva pell.
Ja han estat prou per a tu. Cor seduït,
renuncia des d'ara, calla. No faràs teu
el joc de dues llimones ferint-te els ulls.





dimarts, 6 de febrer del 2024

Futur

¿Què em quedarà de tots aquests
parèntesis que m'has fet conèixer
quan ja sigui una ombra, un passat?
Seré com aquell vell gat parnassià
darrere els vidres esperant, quiet,
la carícia d'alguna mà coneguda.
Escric damunt el tovalló que ahir
em vas donar amb el pastís. Escric
damunt la teva galta, damunt la pell
de la lluna plena que tot just ha sortit.
Escric perquè no puc cridar; perquè
aquells estels que ara veig allà dalt
són massa alts per ser papallones.
Tot el que pugui fer, no m'omplirà tant
com contemplar les nostres albades
amb la música estrident d'una rialla
que s'envola cap a un cel indescriptible.



dilluns, 5 de febrer del 2024

Témer la brevetat

¿Per què un dia qualsevol
es torna una data maleïda?
No les anomenarem. No cal
posar un nom a les coses
perdudes i que ja són record.
Sempre temíem la brevetat,
la ruptura de les hores felices.
Ara que el temps s'ha buidat,
ja no sabem què ens cal témer.



diumenge, 4 de febrer del 2024

Vora la mar

El mar que ens mira
omple tots els sentits
dins d'un espai amable.
I no deixo de contemplar
el món amb meravella,
amb una enriquidora
i constant perplexitat,
com si el contemplés
a través dels teus ulls,
com si avui l'efímer
estigués en suspens
només per a nosaltres
i el dia no s'acabés mai.




dissabte, 3 de febrer del 2024

Furtiu

Un rar impuls que no es desprèn
de cap abraçada llunyana,
ni d'algun acte que no recordi.
Te'm passeges davant la nuesa
que sempre podré veure en tu,
clandestinament, tancant els ulls.
No s'auguren canvis transcendents
que, tard o d'hora, puguin produir-se:
un gràvid silenci ho envaeix tot.
Ara mateix, potser no endevines
que hi ha brases que no s'apaguen
tot i que les paraules s'acumulin
inútilment, però sense recança.
Això explica l'atractiu que exerceixes
damunt la consciència de tot allò
que he tingut i ara no tinc, on el goig
i el dolor es reparteixen els dies.
No es tracta sinó de deixar-ho tot
i tornar al combat. Com si res.
Com si encara tot fos possible.





divendres, 2 de febrer del 2024

Cels blaus

Gairebé no hi ha moments
que no serveixin per situarte,
intensament, en el meu l'univers.
Que tendrament perduda ets,
avui, en el record del turons blaus,
aquells moments en que et paraves
i alçaves els ulls vers l'atzur del cel.
Darrere el mur i el blau dels ulls,
m'esperaries, si et digués on soc?
Te'm desprens de l'abraçada
i del gràvid silenci que vola tot nu,
fent que el món sacralitzi en el no-res.
No tracto de descobrir camins nous,
sinó d'habituar-me a la solitud
i destriar les paraules per escriure
aquest vers perdut que, tal vegada
es basarà, com sempre, en el record
d'algú o d'alguna flor que creix lluny.
Sempre la meva espera serà fer camí,
un llarguíssim camí pel teu desert.



dijous, 1 de febrer del 2024

En el més alt de la nit

Com estimem, en caure els anys,
més tendrament, si cap encara,
a l'encalç del darrer amor, del darrer
crepuscle. Perdura el darrer glop,
l'encanteri de la flama obscura
al vas de gin on ara em capbusso.
Em bec la felicitat i la desesperança,
i aquell teu joc ardent que desespera.